Orígens

El fet de no disposar de documents anteriors al segle X no implica de cap manera que el poble de Fortià no existís de més antic, i encara menys que no fou habitat per l´home de molt abans. La gran destrucció de l´aiguat del 1421 obstaculitza la recerca de possibles troballes arqueològiques.

Ocupà la part central de la centuriació emporitana com a terra fèrtil, però resulta desabedor comprovar que no ha aparegut, si més no, fins ara, cap resta romana ni ibèrica, o almenys tardoromana, encara que etimològicament el nom deriva de l´antropònim llatí Fortius.

L´estudiós Enric Moreu-Rey (1917-1992), així com també Pere Balañà, estan d´acord a proposar que prové del llatí Fortianus, derivat de Fortius, nom propi de persona i que Fortianell s´originà en un procés, repetit en altres contrades del país, que consisteix en la derivació a partir d´un topònim pròxim on es conserva l´arrel del generador a la qual és afegida una desinència diminutiva.

Fortià era travessat per la via Heràclea que unia Cadis amb Roma. Aquest camí sortia d´Empúries per Cinclaus, aviat trencava cap al nord, passant per Pelacalç i Saldet; continuava per la Bomba, Riumors i Fortià fins arribar sinuosament a Castelló d´Empúries i, d´allí, fins a Delfià i Rabós. Superat el coll de Belitres, arribava a Cotlliure seguint els cursos dels rius Orlina, Freixe i Ravener. Posteriorment es va convertir en via Augusta, a la part hispana, i via Domitia, a l´altra banda dels Pirineus.

Fortià fou un lloc del comtat d´Empúries dominat pels monjos de Sant Pere de Rodes des d´època altmedieval. El primer document escrit conegut fins ara que esmenta Fortià és una epístola del papa Benet VI del 971 adreçada a l´abat Hildesind en què s´al.ludeix a Fortià i Fortianell (in villa Palatioli quem vocant Furtianum superiorem et Furtianellum minorem) i igualment en un precepte de Lotari del 982 i, encara, en una epístola de Joan XV del 990; en aquesta primera època el poble s´anomena també Palol.

L´església és esmentada des del 1150, quan fou consagrada l´església de Sant Mamet de Riumors i el bisbe de Girona, Berenguer de Llers, volgué dotar el nou temple amb una extensa possessió situada el terme de l´església de Santi Juliani de Fortiano, cosa a la qual s´oposà l´abat de Sant Pere de Rodes i altres personatges, entre els quals un tal Ponç de Fortianello. Figura després en les Rationes decimarum del 1279 i 1280 i als nomenclàtors del segle XIV com a parròquia.

El comte d´Empúries, Ponç Hug IV, concedí llicència a l´abat del monestir benedictí de Sant Pere de Rodes l´any 1282, per poder edificar una nova població a la parròquia de Sant Julià de Fortià amb la declaració d´homes lliures dels mals usos i obligacions militars per a tots aquells nous pobladors, així com també l´elecció de batlle i la jurisdicció civil i la meitat de la criminal o penal. Aquest privilegi del segle XIII es tracta d´una verdadera carta de població i, doncs, un document cabdal per a la història local de Fortià. S´adreçava a tots els pobladors tant presents com esdevenidors, és a dir, mostrava la nota de permanència pròpia de tota regulació jurídica.

Ignorem si el monestir repoblà Fortià, encara que sembla que més aviat no va ocórrer, però s´ignoren les causes que ho motivaren. L´any següent, el 1283, el mateix comte d´Empúries concedia l´exenció dels mals usos i no fa cap referència a cap senyor feudal més. En prendre possessió del comtat d´Empúries el rei Martí I el 1405 confirmà aquesta franquícia. El document original del 1282 fou publicat per Francesc Montsalvatge a “Notícies Històriques” del 1902, volum XII, pàgs. 262-264 i el pergamí original es troba a l´Arxiu de la Corona d´Aragó de Barcelona.