L’església de Sant Julià i Santa Basilissa

La primera notícia coneguda de la parròquia data de l’any 1093 en una donació d’una feixa del mas Estruc, de Fortià, al monestir de Vilabertran. També se’n té notícia el 1150 moment en què fou consagrada l’església de Sant Mamet de Riumors pel bisbe de Girona Berenguer de Llers. El prelat volgué dotar el nou temple amb una propietat força extensa situada dins el terme de l’església de Sant Julià de Fortià. Aquesta dotació tingué la oposició de l’abat Ramon del monestir de Sant Pere de Rodes, al qual pertanyia el lloc des del segle X.

Apareix posteriorment citada els anys 1279-1280 a les Raciones Decimarum, i també en el document de repoblació atorgat per part del comte Ponç Hug IV d’Empúries. Durant el segle XIV s’esmenta en diverses ocasions en els nomenclàtors de les esglésies de la diòcesi. L’església va quedar malmesa amb el gran aiguat de 1421 i pel terratrèmol de 1428.

L’església parroquial de Sant Julià de Fortià, que ha arribat als nostres dies, és d’estil gòtic tardà, d’una nau amb capelles laterals i absis poligonal. La portalada rectangular porta a la llinda una inscripció incisa amb la data de 1573 i sobre seu hi ha una fornícula gran, ara sense imatge, emmarcada per una arquivolta de mig punt que sobresurt del mur. S’obre un senzill rosetó al centre de la façana.

Al costat esquerre del frontis s’alça el campanar, torre de planta quadrada de dos pisos d’arcades de mig punt i coberta apiramidada; a l’altre costat de la façana hi ha una torre de dimensions més reduïdes que és el comunidor o espai destinat a beneir el terme i conjurar del perill de pedregades o altres inclemències meteorològiques adverses.

Al mur lateral de migdia de la nau s’obren dues finestres de doble biaix i arcs de punt rodó, ara encalcinades. Vora la capçalera hi ha la sagristia, a la planta baixa, i antiga casa de la vila a la planta superior. L’absis poligonal té cinc cares; a cada un dels angles duu contraforts de carreuada. Té tres finestres de doble esqueixada i arcs apuntats.

La nau està dividida en tres crugies per dos arcs torals apuntats. La mateixa forma té l’arc triomfal. Les voltes de la nau, del presbiteri i de la majoria de les capelles laterals són de creueria. Hi ha un cor d´arc rebaixat i volta, també, de creueria. No hi ha cap clau de volta que estigui decorada.

El temple sembla que va ser fortificat. Els murs laterals de la nau i el de l’absis sobrepassen en alçada el nivell de la teulada. S´hi obren petites sageteres de rajols.

Com s’ha esmentat anteriorment, l’antiga església degué quedar molt malmesa en el gran aiguat del 1421, que enderrocà bona part de la població, i el terratrèmol de 1428, i l’edifici que ens ha arribat correspon perfectament a una reconstrucció d’entre els segles XV i XVII.

Les visites pastorals efectuades pels bisbes recullen la constant de “mal ornatum”, freqüents a parròquies de poca població. L’any 1527 hi havia en aquest temple, a més de l’altar major dedicat a Sant Julià, els de Sant Joan, Santa Maria i Santa Anna. Prop d´un segle més tard, el 1608, hi consten a més els altars de Sant Pere, Sant Joan, Sant Llorenç. La visita del 1730 hi relaciona també l’altar del Roser i el de Sant Isidre, aquest últim abans havia estat dedicat al Sant Crucifix.

L’any 1834 entraren a robar i s´emportaren totes les joies d´or i plata que hi tenien d’inestimable valor. Durant la Guerra Civil Espanyola es destruïren i cremaren les imatges i l’edifici s’utilitzà com a refugi per a famílies vingudes de l’Aragó, Madrid o Astúries. Fins als anys 1950 no es pogué tornar a reparar amb aportacions de l’Ajuntament. L’any 1995 es beneí una nova campana , “Quitèria”, apadrinada pels veïns Maria Bolasell i Mitjavila i Joaquim Isern i Vilà.

Té agregada la capella de Sant Josep de Fortianell, solemnement beneïda el 29 de juliol del 1906, i hi tenia un santuari, Sant Cels, avui enderrocat, però que bastit abans de l’any 1300. Fins a finals del segle XX encara es conservaren ruïnes, avui desaparegudes per la construcció d’una casa.

L´església de Sant Julià de Fortià havia pertangut abans a l´ardiaconat d’Empordà i ara forma part de l´arxiprestat de Figueres.

Es conserva una consueta o recull manuscrit dels costums i pràctiques litúrgiques que la tradició, i les visites pastorals, imposava als rectors de Fortià. Fou redactat cap a mitjan segle XIX. Aquest interessant document ens informa com a Fortià, seguint el costum de l´època, diverses persones benestants fundaren beneficis, és a dir, institucions destinades a mantenir un sacerdot que havia d´oferir pregàries pels difunts d´una família, i els bastiren un altar dins de l´església parroquial. Hi havia dos: un fundat sota l’invocació de la Mare de Déu Antiga que obligava a cantar missa tots els dies de festa de precepte, sia la primera o la última, i un altre, anomenat diaconil, fundat pel capellaner major i dotat amb un terç dels fruits que es percebien.

Segons la consueta, hi havia dues confraries a Fortià: la del Roser, com a conseqüència de la instauració de la festa el 1571 amb motiu de la derrota de l’armada turca a la batalla de Lepant, i la de la Minerva o del Santíssim Sagrament, per la qual tots els tercers diumenges de mes se celebrava un ofici de sagrament i una professó pel poble.

El dia de Santa Quitèria, 22 de maig, hi hagué el costum d´anar en processó fins a la capella de Sant Cels, ja que fou el dia, però de l’any 1715, en què els de Castelló donaren un tros petit del seu “lignum crucis”, atès que els de Fortià havien perdut la seva relíquia.

EsglesiaSantJuliaSantaBasilissa   x web